Plou com ho feia ahir.
plou, com sempre, sobre humit.
Ja no queda el dret d'escollir.
Plou de nou aquest matí.
Plou i tot sembla tranquil.
Potser farà fred aquesta nit
Tan sols queda el plor
dels rostres espantats
en mig de castells de brossa fumejant,
i els ulls tristos
mirant al cel desesperats,
i un farcell de vestits bruts
tacats per la sang.
Un paisatge desolat
és tot el que n'ha quedat,
ombres que no poden caminar.
Lluny de ser com era ahir,
res queda per destruir,
a qui li importa el que passi aquí?
Tot el que era seu
ja són pilots de records,
i els carrers ja són muntanyes de ciutat,
i la ràbia és l'escuma
que té el seu únic mar
en un món inexplicable
igual que les seves morts.
Mira què han fet
i perquè en nom de la llibertat.
Digues-me qui ho ha fet,
digues-me qui, en nom de la llibertat.
En nom de la llibertat
digues-me qui pot matar,
digues-me qui, en nom de la llibertat.
Avingudes sense flors,
cementiris sense noms,
som un crit d'alerta a un malson.
Tot plegat és una farsa
que té el color de la mort,
com el túnel llarg on passaràs la nit.
Esperant que arribi l'alba,
sents el silenci del llop
i et preguntes si hi haurà
llàgrimes per tu.
Digues-me qui pot parlar,
digues-me qui pot matar,
digues-me qui, en nom de la llibertat.